Era el dissabte 8 de març quan el primer gruix de l´expedició cabridenca es trobava al bar s´Abeurador per anar envestir un dels terrats de Mallorca.
En aquesta jornada l´expedició sortiria un poquet més tard a causa d´un afer personal que algú dels aventurers havia d´agençar entre les 8 i les 8,15 hores, cap problema, però, si es té en compte que la paciència és una de les grans virtuts dels Cabrits.
Quan les 8,30 hores queien sense gran estrèpit, sortírem de la Vila en direcció al raiguer amb l´esperança de reunir-nos amb el segon gruix de l´expedició que hauria sortit, així ho esperàvem!, de Ciutat.
Perfecte!, la trobada ha estat tot un èxit i més quan ens adonam que dos nous aventurers s´han unit a la nostra expedició.
Així doncs, l´expedició al Tomir estarà finalment integrada per 14 aventurers, 8 amazones, 6 reciaris i la cussa Nuca.
Quan arribam a les terres d´Escorca deixam els cotxes al refugi de Som Amer i ens dirigim, amb les botes ben fermades i a través d´un alzinar ben frondós, cap al coll des Pedregaret, un lloc que sembla no arribar mai i que ens retarda l´hora del berenar, però mentrestant ens abelleix la vista amb panoràmiques del Massanella i el Galileu enfarinats de neu.
Tot, però, sempre arriba si hom no defalleix, i a la fi arribam al peu del Tomir, cosa que tothom aprofita per degustar les primeres delícies alimentoses del dia.
Un ocell poc empegueïdor ens acompanyarà i no dubtarà gaire a l´hora d´apropar-se i així poder pessigar algunes miques o algun bocí ben generós de pa o del que sia.
Una vegada acomplerta aquesta necessitat vital començam tirar cap amunt decidits a conquerir el cim que, al nostre davant, es presenta imponent i engrescador.
La pujada és, des del mateix inici, rosta de collons, i això fa que l´expedició es separi en diversos grups fins que, en un punt en el qual la vista sia reconfortant, ens tornem trobar, i és que en el fons, tot i ser com som, som també uns sentimentals, què hi farem!!
Atravessam rossegueres que ens porten a uns paratges on la neu que encara no s´ha fos ens desitja un any de bons presagis, fins i tot a l´hora del “bot” que, una vegada superat sense cap mena de problema, ens menarà directament al cim, al punt més àlgid d´aquest Tomir que mostra una de les panoràmiques més extraordinàries i més belles, les badies de Pollensa i Alcúdia amb llurs respectives agulles del Cap de Formentor, del Cap Pinar i del Cap Ferrutx, tot un mirador privilegiat, vaja!
Els corbs que sobrevolaven aquest cim s´han allunyat perquè l´expedició pugui gaudir del silenci que regna allà dalt, la simfonia del vent, l´afalagament del fred i la permissivitat d´uns núvols que ens pinten un infinit visual a l´abast de qualsevol alè d´existència.
Quan arriba l´hora de retornar a nivells més baixos ens decidim per un itinerari més colpidor, pel Pas del Diable, una alternativa que suposa trobar el pas a través d´un paratge que, per la seva dificultat, alenteix molt l´expedició, però que quan es troba compensa molt l´esforç realitzat, ja que hom s´impregna de la salvatgia que emana en aquest estret costat muntanyenc.
El Camí Vell de Pollensa sembla que ens marca el final de l´expedició, però només és un miratge, ja que per arribar al refugi de Son Amer encara haurem de caminar quasi dues hores més.
Les amazones han aguantat bé, però ens remarquen que la dificultat d´aquesta caminada no és “mitjana”, sinó que ha de ser “difícil”, ja que enlloc de 6 hores hem arribat a trescar-ne prop de 9, que així sia!, que aquesta anada al Tomir passi a ser una expedició difícil enlloc de mitjana.
La reunió de tots plegats al final del dia, ja quasi fosc, és una poesia a la satisfacció de retornar a l´espai del qual provenim, i és que després de l´esforç sempre ixen les ganes de passar-s´ho millor..............o d´anar-se´n a jeure, vaja!
dimarts, 18 de març del 2008
divendres, 29 de febrer del 2008
La Victòria
Diumenge 24 de Gener.- La Victòria.
Durant tota la setmana els homes del temps han donat pluja pel diumenge aquest, un dia que es lleva ben ennuvolat i amb possibles evidències d´aigua, però cal dir que les senyes naturals, com per exemple el nivell de la mar que està força baix, es contradiuen amb les que els científics de la meteorologia han pronosticat.
No tota la tecnologia, a vegades, és certesa fidedigna!!
(La racionalitat i la irracionalitat han de saber conviure perquè la realitat pugui ser dilucidada, tot el contrari sol ser, a vegades, absurd!!!).
A ca´n Felia ens trobam 9 excursionistes a punt per afrontar el que sia del dia d´avui, i a les 8,25 hores partim cap a Alcúdia per trobar-nos amb na Cristina que ve de Palma.
No fa ni cinc minuts que hem sortit de la Vila quan el telèfon repica, és na Conxa i el seu fill Tomas que han fet tard a la partida del grup i que ens demanen cap on anam i on som.
Ens veurem tots plegat a la discoteca Màgic a Alcúdia!
A l´arribada a aquesta ciutat ens trobam amb una cursa de bicicletes, amb una munió de guàrdies civils, voluntaris i municipals, els corredors, els cotxes acompanyants i un cotxe neutre, esdeveniment que deixam de banda una vegada ens hem reunit tots plegats.
Ens dirigim cap al Mal Pas i cap a la Victòria, més en concret al campament del mateix nom, per deixar estacionats els cotxes i iniciar l´excursió pertinent que avui ens concerneix.
El primer comentari del dia és sobre el lamentable aspecte que presenta el campament, unes instal.lacions de campanya completament desolades, vaja quin panorama!
Agafam el camí que, a la dreta de la sortida del campament, ens menarà cap el comellar de ses Fontanelles i en el qual aprofitarem, després de tres quarts d´hora de caminar, per berenar.
Continuarem cap el Coll Baix entre carritxs, primer, i una pista forestal, més tard, per enfilar-la i arribar al refugi que hi ha a la base del Cap de Menorca i a sobre la cala del Coll Baix mateix.
Refresc, fotos, bromes i forces per pujar el coster ben rost que ens conduïrà cap a sa talaia, un esforç que ens deixarà ben suats.
El temps, tot i ser ennuvolat, no és gens dolent, tot al contrari, presenta una temperatura molt suau, i que en cas d´un altre dia força assolellat ens hauria deixat més que xops.
En Tomàs, un nin d´uns 6 o 7 anys, el fill de na Conxa, no para de caminar, de jugar i de xerrar, això si que es diu energia!
La seva mare ens ha donat un regal perquè, a dalt de sa talaia, l´hi donem al Tomàs, de manera que tot sembli la màgia de l´indret per aquell que el visita per primera vegada.
I mentre anam pujant comencen els comentaris sobre els espectres que habiten aquesta talaia, els espectres dels pirates que conqueriren aquest cim, tot plegat mentre el nin ens escolta i ens mira tot imaginatiu.
Quan hi arribam li diem que miri dintre d´una vella casa per si veu algun dels espectres anteriorment mencionats.
Lentament s´hi apropa i ràpidament hi entra quan observa un regal sobre la taula que, evidentment, algun de nosaltres ha deixat un poc abans.
Ens situam a recer i dinam mentre la boira que entra del nord-est ens “humidifica” les idees i ens refreda el cansament.
La resta de la jornada és la davallada, per la pista forestal, cap al santuari de la Victòria, al restaurant del qual aprofitam per gaudir del mirador que s´obre sobre la badia d´Alcúdia i per empassar-nos unes “birres”.
Entre carritxs, mates i pol.len de pi, però dintre d´un torrent bastant engrescador, arribam a la carretera que ens portarà de bell nou al campament per recollir els cotxes i regressar cap a cases.
Al final de tot no ha plogut, l´excursió ha valgut la pena, tothom n´ha sortit content i quedam per a la propera.
L´anècdota d´aquesta excursió ha estat un altre pic un dia tapat que ens ha impedit atalaiar els voltants d´aquest cim de 444 mts.
Això és tot!
Durant tota la setmana els homes del temps han donat pluja pel diumenge aquest, un dia que es lleva ben ennuvolat i amb possibles evidències d´aigua, però cal dir que les senyes naturals, com per exemple el nivell de la mar que està força baix, es contradiuen amb les que els científics de la meteorologia han pronosticat.
No tota la tecnologia, a vegades, és certesa fidedigna!!
(La racionalitat i la irracionalitat han de saber conviure perquè la realitat pugui ser dilucidada, tot el contrari sol ser, a vegades, absurd!!!).
A ca´n Felia ens trobam 9 excursionistes a punt per afrontar el que sia del dia d´avui, i a les 8,25 hores partim cap a Alcúdia per trobar-nos amb na Cristina que ve de Palma.
No fa ni cinc minuts que hem sortit de la Vila quan el telèfon repica, és na Conxa i el seu fill Tomas que han fet tard a la partida del grup i que ens demanen cap on anam i on som.
Ens veurem tots plegat a la discoteca Màgic a Alcúdia!
A l´arribada a aquesta ciutat ens trobam amb una cursa de bicicletes, amb una munió de guàrdies civils, voluntaris i municipals, els corredors, els cotxes acompanyants i un cotxe neutre, esdeveniment que deixam de banda una vegada ens hem reunit tots plegats.
Ens dirigim cap al Mal Pas i cap a la Victòria, més en concret al campament del mateix nom, per deixar estacionats els cotxes i iniciar l´excursió pertinent que avui ens concerneix.
El primer comentari del dia és sobre el lamentable aspecte que presenta el campament, unes instal.lacions de campanya completament desolades, vaja quin panorama!
Agafam el camí que, a la dreta de la sortida del campament, ens menarà cap el comellar de ses Fontanelles i en el qual aprofitarem, després de tres quarts d´hora de caminar, per berenar.
Continuarem cap el Coll Baix entre carritxs, primer, i una pista forestal, més tard, per enfilar-la i arribar al refugi que hi ha a la base del Cap de Menorca i a sobre la cala del Coll Baix mateix.
Refresc, fotos, bromes i forces per pujar el coster ben rost que ens conduïrà cap a sa talaia, un esforç que ens deixarà ben suats.
El temps, tot i ser ennuvolat, no és gens dolent, tot al contrari, presenta una temperatura molt suau, i que en cas d´un altre dia força assolellat ens hauria deixat més que xops.
En Tomàs, un nin d´uns 6 o 7 anys, el fill de na Conxa, no para de caminar, de jugar i de xerrar, això si que es diu energia!
La seva mare ens ha donat un regal perquè, a dalt de sa talaia, l´hi donem al Tomàs, de manera que tot sembli la màgia de l´indret per aquell que el visita per primera vegada.
I mentre anam pujant comencen els comentaris sobre els espectres que habiten aquesta talaia, els espectres dels pirates que conqueriren aquest cim, tot plegat mentre el nin ens escolta i ens mira tot imaginatiu.
Quan hi arribam li diem que miri dintre d´una vella casa per si veu algun dels espectres anteriorment mencionats.
Lentament s´hi apropa i ràpidament hi entra quan observa un regal sobre la taula que, evidentment, algun de nosaltres ha deixat un poc abans.
Ens situam a recer i dinam mentre la boira que entra del nord-est ens “humidifica” les idees i ens refreda el cansament.
La resta de la jornada és la davallada, per la pista forestal, cap al santuari de la Victòria, al restaurant del qual aprofitam per gaudir del mirador que s´obre sobre la badia d´Alcúdia i per empassar-nos unes “birres”.
Entre carritxs, mates i pol.len de pi, però dintre d´un torrent bastant engrescador, arribam a la carretera que ens portarà de bell nou al campament per recollir els cotxes i regressar cap a cases.
Al final de tot no ha plogut, l´excursió ha valgut la pena, tothom n´ha sortit content i quedam per a la propera.
L´anècdota d´aquesta excursió ha estat un altre pic un dia tapat que ens ha impedit atalaiar els voltants d´aquest cim de 444 mts.
Això és tot!
Febrer.
Dissabte 9- Es Penyals d´Honor.
Avui la sortida és al bar s´Abeurador, i la llista d´excursionistes és un poc magre, només se n´hi han apuntat dotze persones, nou de les quals sortirem de la Vila en dos cotxes i les tres restants ho faran de Palma cap a Bunyola on tots plegats ens trobarem.
A punt de partir s´ens apareix l´Anna, l´ama de n´Alex, i el seu fill Dani, la qual ens informa que ells dos més na Conxa i el seu fill Tomàs també s´apunten a l´excursió d´avui.
Cap problema!
Si volen venir, però, ho hauran de fer amb el seu cotxe, ja que amb els dos que partim tot d´una ja van plens.
Nosaltres hem de partir a l´acte, car les nines de Ciutat ens esperen a les 9 i busques al cementiri de Bunyola, i a més ja són prop de les 8,30 hores.
L´Anna, l´ama de n´Alex, telefona a na Conxa i li diu que nosaltres ja partim, que ella l´espera a s´Abeurador i que ja ens veurem allà on hem quedat.
Cap problema novament!
Quan arribam al punt de reunió, telefonam a na Conxa, que ve amb el seu cotxe, per indicar-li el camí que la portarà fins allà on som, fet que succeeix passats uns deu minutets.
Una vegada reunits els setze excursionistes travessam la carretera i ens aviam cap a ca´n Moragues, un caminet asfaltat fins a la cruïlla que mena cap al comellar de Mosson Jaume i que deixarem a la dreta per tirar vers sa Coma Gran, la qual ens portarà fins a sa Cova, una casa que recorda la del Cosconar (Escorca), un lloc on a-profitarem per berenar.
El dia és completament radiant, i la forta intensitat solar es veu mitigada per l´aire fred que encara circula per aquesta mena de barranc.
Després de satisfer els primers instints matinals ens encaminam de bell nou cap amunt, aquest cop a través d´un alzinar fortament crivellat per les sagetes que el Sol llença sobre la seva espessor vegetal i sobre la molsa que totes les roques tapissa, tot plegat una mena de bosc de fades i d´encís si no fos pels biciclistes que baixen a tota llet pel mateix camí per on nosaltres pujam tira-tira.
Després d´unes dues horetes aproximadament arribam a sa casa des Garriguer, una esplanada on s´hi pot arribar en cotxe i cuinar a l´estil dels “domingueros”, però com que avui és dissabte i no hi ha gaire enrenou aprofitam per descansar una mica, beure i fer unes fotos.
A punt per cimar es Penyals d´Honor, enfilam pel coster que ens hi menarà, però aquesta vegada l´ascensió és ben rosta, fet que provoca la desfeta total del grup fins al camí que secciona la pujada i on aprofitarem per recobrar forces i reunir tot el personal.
L´últim tram són quinze minuts que ens portaran al punt més alt de sa Comuna de Bunyola, es Penyals d´Honor, una panoràmica extraordinària que abasta des del Galatzó fins a Massanella, ben arran del Teix i Alfàbia, el castell d´Alaró i tota la llunyania del llevant mallorquí.
En aquest punt el vent bufa, avui, sense gaires contemplacions, i per la qual cosa decidim regressar al camí de més abaix per dinar i per fer la sesta pertinent, qui vulgui, és clar!
El lloc és perfecte, arrecerat, assolellat i propici per dinar-hi, a més de ser idoni perquè en Tomàs i en Dani no parin de jugar.
Quan tothom comença treure fum a causa del bater de sol, decidim començar la baixada cap a Bunyola, i a través de la seva Comuna, d´una manera força tranquila i aturant-nos als miradors que donen al pinar que amaga bellament l´asfalt que du a Orient.
A les 3,30 hores ja som tots a Bunyola i ens asseiem a la terrassa de ca s´Espardenyer per fer un piscolabis abans de tornar cap a cases.
Què cal subratllar del dia d´avui?
Doncs en Dani i en Tomàs que no han parat ni un segon de jugar, de correr i de posar en Pau Sevilla una miqueta així-així.
La veritat és que el temps que hem trobat en cada excursió que hem fet fins ara ha estat ideal, les companyies admirables i les bones sensacions “in crescendo”.
Dissabte 9- Es Penyals d´Honor.
Avui la sortida és al bar s´Abeurador, i la llista d´excursionistes és un poc magre, només se n´hi han apuntat dotze persones, nou de les quals sortirem de la Vila en dos cotxes i les tres restants ho faran de Palma cap a Bunyola on tots plegats ens trobarem.
A punt de partir s´ens apareix l´Anna, l´ama de n´Alex, i el seu fill Dani, la qual ens informa que ells dos més na Conxa i el seu fill Tomàs també s´apunten a l´excursió d´avui.
Cap problema!
Si volen venir, però, ho hauran de fer amb el seu cotxe, ja que amb els dos que partim tot d´una ja van plens.
Nosaltres hem de partir a l´acte, car les nines de Ciutat ens esperen a les 9 i busques al cementiri de Bunyola, i a més ja són prop de les 8,30 hores.
L´Anna, l´ama de n´Alex, telefona a na Conxa i li diu que nosaltres ja partim, que ella l´espera a s´Abeurador i que ja ens veurem allà on hem quedat.
Cap problema novament!
Quan arribam al punt de reunió, telefonam a na Conxa, que ve amb el seu cotxe, per indicar-li el camí que la portarà fins allà on som, fet que succeeix passats uns deu minutets.
Una vegada reunits els setze excursionistes travessam la carretera i ens aviam cap a ca´n Moragues, un caminet asfaltat fins a la cruïlla que mena cap al comellar de Mosson Jaume i que deixarem a la dreta per tirar vers sa Coma Gran, la qual ens portarà fins a sa Cova, una casa que recorda la del Cosconar (Escorca), un lloc on a-profitarem per berenar.
El dia és completament radiant, i la forta intensitat solar es veu mitigada per l´aire fred que encara circula per aquesta mena de barranc.
Després de satisfer els primers instints matinals ens encaminam de bell nou cap amunt, aquest cop a través d´un alzinar fortament crivellat per les sagetes que el Sol llença sobre la seva espessor vegetal i sobre la molsa que totes les roques tapissa, tot plegat una mena de bosc de fades i d´encís si no fos pels biciclistes que baixen a tota llet pel mateix camí per on nosaltres pujam tira-tira.
Després d´unes dues horetes aproximadament arribam a sa casa des Garriguer, una esplanada on s´hi pot arribar en cotxe i cuinar a l´estil dels “domingueros”, però com que avui és dissabte i no hi ha gaire enrenou aprofitam per descansar una mica, beure i fer unes fotos.
A punt per cimar es Penyals d´Honor, enfilam pel coster que ens hi menarà, però aquesta vegada l´ascensió és ben rosta, fet que provoca la desfeta total del grup fins al camí que secciona la pujada i on aprofitarem per recobrar forces i reunir tot el personal.
L´últim tram són quinze minuts que ens portaran al punt més alt de sa Comuna de Bunyola, es Penyals d´Honor, una panoràmica extraordinària que abasta des del Galatzó fins a Massanella, ben arran del Teix i Alfàbia, el castell d´Alaró i tota la llunyania del llevant mallorquí.
En aquest punt el vent bufa, avui, sense gaires contemplacions, i per la qual cosa decidim regressar al camí de més abaix per dinar i per fer la sesta pertinent, qui vulgui, és clar!
El lloc és perfecte, arrecerat, assolellat i propici per dinar-hi, a més de ser idoni perquè en Tomàs i en Dani no parin de jugar.
Quan tothom comença treure fum a causa del bater de sol, decidim començar la baixada cap a Bunyola, i a través de la seva Comuna, d´una manera força tranquila i aturant-nos als miradors que donen al pinar que amaga bellament l´asfalt que du a Orient.
A les 3,30 hores ja som tots a Bunyola i ens asseiem a la terrassa de ca s´Espardenyer per fer un piscolabis abans de tornar cap a cases.
Què cal subratllar del dia d´avui?
Doncs en Dani i en Tomàs que no han parat ni un segon de jugar, de correr i de posar en Pau Sevilla una miqueta així-així.
La veritat és que el temps que hem trobat en cada excursió que hem fet fins ara ha estat ideal, les companyies admirables i les bones sensacions “in crescendo”.
Sa Talaia Moreia
Dia 27 de Gener- Sa Talaia Moreia.
Ningú dels excursionistes presents a ca´n Felia podia imaginar que aquesta jornada, freda i boirosa de bon matí, acabaria esdevenint una tarda clara, assolellada i poètica, on “he passado un dia inolvidable” culminaria un dia quasi perfecte si no fos per una sèrie d´incongruències que es succeïren, sobretot, a causa de manca de comunicació i de la peculiar naturalesa psicològica que a cadascú el diferencia força de la resta………i molt que així és!
Així doncs, passades les 8,20 hores ens dirigírem cap Artà, i més en concret a la benzinera d´Artà, per arreplegar els 10 o 11 cotxes que portaven les 31 ànimes que formavem el contingent que, tot decidit, trescaria pel Parc Natural de Llevant fins arribar a sa Talaia Moreia.
Cal subratllar que aquestes 31 ànimes anaven acompanyades d´unes altres 4 pròpies del regne caní i que obeïen als noms de Nuca, Cuqui, Dàtil i Alex, aquest últim més que obeir, tot el contrari, ja que, tot just arribats al pàrquing de Ses Cases Velles, va sortir disparat rere les ovelles, que per allí pasturaven, fent cas omís a la crida de la seva ama.
Una vegada controlat l´Alex, la seva ama oblidà frenar el cotxe que tenia allà estacionat, fet que l´afuà contra el de la Margalida del Pilar, amb el consegüent esfondrament del seu parafang posterior i un gran cop a l´anterior a causa d´haver impactat de rebot contra una paret.
Vam deixar les oportunes diligències per a la tornada i ens vam dirigir cap a la Carretera dels Presos Republicans, a partir de la qual vam aprofitar per berenar.
Aquesta excursió no presenta pas cap dificultat, ja que aquesta pista ferma porta, si no es deixa, a la base de la muntanya on està ubicada la torre de sa Talaia Moreia, però mira per on en Pau Sevilla i en Joan Cerdà, just a la cruïlla en la qual s´inicia un altre camí que va a una estació d´antenes, van tirar cap aquesta última, sort de la telefonia mòbil que van poder rectificar-los vers la direcció que calia, això sí!, una vegada afigurats sobre el llom de la carena per on caminaven errants.
Quan estiguérem tots plegats vam continuar amb els nostres propòsits i d´aquesta faisó vam enfilar el tram final, però costerut, que mena directament a la torre que hi ha erigida sobre sa Talaia Moreia.
Una vegada arribats, cares de satisfacció i d´esplendor davant la panoràmica que s´obre al nostre davant.
Tota la badia d´Alcúdia, a partir d´on estam, passant per la Colònia de Sant Pere, el bec de Ferrutx mig amagat, Ca´n Picafort, Port d´Alcúdia i tota la península de la Victòria amb el rerefons de la serra de Tramuntana més elevada és la panoràmica impressionant que podem admirar enmig d´un aire fresquet, però força assuaujat per un Sol imponent que sembla, de moment, acompanyar-nos en cada excursió.
Cal no oblidar que estem en un Parc Natural protegit i això li dóna una esplendidesa encara molt més gran, ja que mirant cap el gregal tan sols es veu natura, natura i natura fins al primer resquill amagat de Cala Rajada.
Devers les 2,30 decidim regressar i ho fem descendint per la cara que, aleshores, es presenta arrecerada del poc aire que bufa, això mentre el Sol continua amb la seva ustió hodierna.
De bell nou a la Carretera dels Presos Republicans hem d´esperar que l´ama de n´Alex, l´Anna, i el seu fill Dani arribin al grup, sembla com si les cames comencessin a fluixejar´ls-hi.
Al cap de poc temps ens adonem que l´ama de n´Alex, l´Anna, es pensava que aquesta excursió era fàcil, curta i que al migdia ja seriem de nou als cotxes per retornar i dinar a casa, però el que no sabem pas és d´on ha tret allò de “curta” i “que tornaríem al migdia”, i més quan ningú de nosaltres encara no la coneix i no ha parlat amb ella al respecte.
La trista nova és que no han dut res més que el berenar que s´han cruspit ja fa més de 5 hores, això mentre el seu fill Dani està mig perdut entre el carritx i ella dóna beure a l´altre canet Cuqui, ah!, tot plegat sabent que han deixat n´Alex dintre del seu cotxe amb totes les finestres tancades i el Sol bategant fortament sobre el capó.
De tornada els excursionistes duen un bon ritme, n´hi ha, com la veterana Francisca, que els hi agrada anar accelerats, altres xerren fent camí i altres fan camí en silenci, hi ha gent diversa i això és bo perquè s´oloren aires de respecte i de tolerància.
Quan arribam al final o a l´inici de la pista dels Presos, això depèn com es miri, ens aturam per arreplegar tot el personal, beure i fer la última fua, moment en el qual algú dels nostres obsequia amb dos entrepans a l´ama de n´Alex, l´Anna, i el seu fill Dani, ja que semblen certament a punt de defallir.
La imatge del nen amb un entrepà mossegat a cada mà i la boca plena ho diu tot!
La veterana Francisca li retreu seriosament a aquesta la seva negligència per haver deixat n´Alex al cotxe i amb les finestres ben closes, deu ser perquè no ha trobat el seu bastó que havia oblidat mentre berenàvem, i sense pensar-s´ho massa li demana les claus del cotxe i s´avia ràpidament cap el pàrquing amb l´esperança de trobar n´Alex tal com l´havíem deixat i no pas com una salsitxa frankfurt socarrimada.
Tothom arriba bé i procura descansar una estoneta abans d´agafar el cotxe, mentre observam com na Margalida del Pilar i l´Anna, davant l´alegria de n´Alex que bota tot content sa i estalvi, arrengen les diligències del sinistre.
Quan ens acomiadem l´Anna profereix “he passado un dia inolvidable”, el que no sabem de moment, però, és si se´n va escalivada o si ho fa encisada per lo bé que s´ho ha passat.
El pàrquing de Ses Cases Velles s´ha buidat del tot mentre el Sol s´ha anat amagant rere les muntanyes que hem de travessar per tornar cap Artà, una vila en la qual na Cristina Gaviño, intentant trobar entre direccions prohibides o obligatòries la sortida cap a Manacor, es perd entre carrers que qui sap on la portaran.
La darrera panoràmica del dia que ens vol impressionar és veure el Sol com inicia el festeig amb l´horitzó, un Sol que llueix el seu contorn més excels mai vist.
Això sembla haver començat força bé, ja veurem com continua i si ho milloram!
Ningú dels excursionistes presents a ca´n Felia podia imaginar que aquesta jornada, freda i boirosa de bon matí, acabaria esdevenint una tarda clara, assolellada i poètica, on “he passado un dia inolvidable” culminaria un dia quasi perfecte si no fos per una sèrie d´incongruències que es succeïren, sobretot, a causa de manca de comunicació i de la peculiar naturalesa psicològica que a cadascú el diferencia força de la resta………i molt que així és!
Així doncs, passades les 8,20 hores ens dirigírem cap Artà, i més en concret a la benzinera d´Artà, per arreplegar els 10 o 11 cotxes que portaven les 31 ànimes que formavem el contingent que, tot decidit, trescaria pel Parc Natural de Llevant fins arribar a sa Talaia Moreia.
Cal subratllar que aquestes 31 ànimes anaven acompanyades d´unes altres 4 pròpies del regne caní i que obeïen als noms de Nuca, Cuqui, Dàtil i Alex, aquest últim més que obeir, tot el contrari, ja que, tot just arribats al pàrquing de Ses Cases Velles, va sortir disparat rere les ovelles, que per allí pasturaven, fent cas omís a la crida de la seva ama.
Una vegada controlat l´Alex, la seva ama oblidà frenar el cotxe que tenia allà estacionat, fet que l´afuà contra el de la Margalida del Pilar, amb el consegüent esfondrament del seu parafang posterior i un gran cop a l´anterior a causa d´haver impactat de rebot contra una paret.
Vam deixar les oportunes diligències per a la tornada i ens vam dirigir cap a la Carretera dels Presos Republicans, a partir de la qual vam aprofitar per berenar.
Aquesta excursió no presenta pas cap dificultat, ja que aquesta pista ferma porta, si no es deixa, a la base de la muntanya on està ubicada la torre de sa Talaia Moreia, però mira per on en Pau Sevilla i en Joan Cerdà, just a la cruïlla en la qual s´inicia un altre camí que va a una estació d´antenes, van tirar cap aquesta última, sort de la telefonia mòbil que van poder rectificar-los vers la direcció que calia, això sí!, una vegada afigurats sobre el llom de la carena per on caminaven errants.
Quan estiguérem tots plegats vam continuar amb els nostres propòsits i d´aquesta faisó vam enfilar el tram final, però costerut, que mena directament a la torre que hi ha erigida sobre sa Talaia Moreia.
Una vegada arribats, cares de satisfacció i d´esplendor davant la panoràmica que s´obre al nostre davant.
Tota la badia d´Alcúdia, a partir d´on estam, passant per la Colònia de Sant Pere, el bec de Ferrutx mig amagat, Ca´n Picafort, Port d´Alcúdia i tota la península de la Victòria amb el rerefons de la serra de Tramuntana més elevada és la panoràmica impressionant que podem admirar enmig d´un aire fresquet, però força assuaujat per un Sol imponent que sembla, de moment, acompanyar-nos en cada excursió.
Cal no oblidar que estem en un Parc Natural protegit i això li dóna una esplendidesa encara molt més gran, ja que mirant cap el gregal tan sols es veu natura, natura i natura fins al primer resquill amagat de Cala Rajada.
Devers les 2,30 decidim regressar i ho fem descendint per la cara que, aleshores, es presenta arrecerada del poc aire que bufa, això mentre el Sol continua amb la seva ustió hodierna.
De bell nou a la Carretera dels Presos Republicans hem d´esperar que l´ama de n´Alex, l´Anna, i el seu fill Dani arribin al grup, sembla com si les cames comencessin a fluixejar´ls-hi.
Al cap de poc temps ens adonem que l´ama de n´Alex, l´Anna, es pensava que aquesta excursió era fàcil, curta i que al migdia ja seriem de nou als cotxes per retornar i dinar a casa, però el que no sabem pas és d´on ha tret allò de “curta” i “que tornaríem al migdia”, i més quan ningú de nosaltres encara no la coneix i no ha parlat amb ella al respecte.
La trista nova és que no han dut res més que el berenar que s´han cruspit ja fa més de 5 hores, això mentre el seu fill Dani està mig perdut entre el carritx i ella dóna beure a l´altre canet Cuqui, ah!, tot plegat sabent que han deixat n´Alex dintre del seu cotxe amb totes les finestres tancades i el Sol bategant fortament sobre el capó.
De tornada els excursionistes duen un bon ritme, n´hi ha, com la veterana Francisca, que els hi agrada anar accelerats, altres xerren fent camí i altres fan camí en silenci, hi ha gent diversa i això és bo perquè s´oloren aires de respecte i de tolerància.
Quan arribam al final o a l´inici de la pista dels Presos, això depèn com es miri, ens aturam per arreplegar tot el personal, beure i fer la última fua, moment en el qual algú dels nostres obsequia amb dos entrepans a l´ama de n´Alex, l´Anna, i el seu fill Dani, ja que semblen certament a punt de defallir.
La imatge del nen amb un entrepà mossegat a cada mà i la boca plena ho diu tot!
La veterana Francisca li retreu seriosament a aquesta la seva negligència per haver deixat n´Alex al cotxe i amb les finestres ben closes, deu ser perquè no ha trobat el seu bastó que havia oblidat mentre berenàvem, i sense pensar-s´ho massa li demana les claus del cotxe i s´avia ràpidament cap el pàrquing amb l´esperança de trobar n´Alex tal com l´havíem deixat i no pas com una salsitxa frankfurt socarrimada.
Tothom arriba bé i procura descansar una estoneta abans d´agafar el cotxe, mentre observam com na Margalida del Pilar i l´Anna, davant l´alegria de n´Alex que bota tot content sa i estalvi, arrengen les diligències del sinistre.
Quan ens acomiadem l´Anna profereix “he passado un dia inolvidable”, el que no sabem de moment, però, és si se´n va escalivada o si ho fa encisada per lo bé que s´ho ha passat.
El pàrquing de Ses Cases Velles s´ha buidat del tot mentre el Sol s´ha anat amagant rere les muntanyes que hem de travessar per tornar cap Artà, una vila en la qual na Cristina Gaviño, intentant trobar entre direccions prohibides o obligatòries la sortida cap a Manacor, es perd entre carrers que qui sap on la portaran.
La darrera panoràmica del dia que ens vol impressionar és veure el Sol com inicia el festeig amb l´horitzó, un Sol que llueix el seu contorn més excels mai vist.
Això sembla haver començat força bé, ja veurem com continua i si ho milloram!
Camí de S´Arxiduc
Gener.
Diumenge 13- Camí de S´Arxiduc.
Aquesta temporada 2008 s´inicia una vegada ha estat constituïda la nova Junta Directiva, un esdeveniment que resta reflectit a l´acta nº1 de la present singladura dels Cabrits.
El diumenge 13 s´aixeca enmig de les expectatives més prometedores, cel serè, sol, fresqueta i completament propici per anar d´excursió allà on sia.
El lloc de trobada, com quasi sempre, és a ca´n Felia, i a les 8, una hora immillorable per prendre un cafè, deixondir-se, veure qui ve d´excursió i aviar-se vers l´indret que avui ens espera.
El moment més inquietant, però, és que no sabem pas quina serà la resposta de la gent, ja que, de moment, continuam amb la mateixa tònica de l´any passat, però amb notables modificacions organitzatives i personals, i la veritat és que ens ha sorprès força veure la quantitat de cares noves que s´han presentat, a més d´algunes ja habituals, a la convocatòria d´avui.
Cinc cotxes hem omplert per desplaçar-nos a Valldemossa, vint persones que, per a alguns, era la primera vegada que coincidien en una excursió, però també tota una experiència molt enriquidora de trobar gent agradable, oberta i amb ganes de compartir allò que a tots més ens encisa, la sinceritat i la inspiració de la muntanya!
Devers les 9,30 començam el camí rost que ens menarà al pla de´s Pouet, i diem rost perquè tota la primera hora d´excursió és certament cap amunt-amunt.
Arribats al pla esmentat es decideix berenar i recuperar forces.
Després en comptes de dirigir-nos vers l´estret de son Gallard ho fem vers el mirador de ses Puntetes, fet que ens suposarà una hora més de recorregut, però també és cert que s´ho valdrà, car la panoràmica que es pot admirar és impressionant.
Una vegada omplert l´esperit d´immensitat paisatgística continuam vers la caseta refugi que s´alça 867 mts. sobre el nivell de la mar, un exemple de la barbàrie d´alguns desaprensius que per allà on passen tot ho destrossen.
Descendim, ara sí, des d´aquest punt fins a l´estret de son Gallard i iniciam, de bell nou, la pujada al camí de s´Arxiduc, des del qual es pot contemplar, a través d´una ruta arrebossada de rocs, la meravella encisadora de la costa de Deià, un buit celestial a través del qual hom s´hi llençaria si pogués transmutar llur braços en subtils extensions alades i, així, entrar a formar part de l´encís que els ulls encara estarien admirant.
El dia assolellat i les panoràmiques que contínuament s´esdevenen conviden a la pràctica fotogràfica i, evidentment, a plasmar el companyonatge que es comença transmetre entre els antics i els nous excursionistes, un fet que acabarà reflectint-se al “blog” que l´amic Bernat crearà i en el qual hi inserarà l´album que contindrà les fotos de les activitats que anirem fent en el decurs de qui sap quan!
Després de 4 hores de recorregut arribam a la cruïlla que porta cap el Teix i aprofitam per dinar, fet que tothom accepta de molt bon grat, car n´hi ha que comencen estar força cansats i altres força desanats.
L´hora del dinar resulta la més amena, ja que veure la diversitat alimentària que la gent es prepara i el fet de poder descansar una bona estona convida certament a l´esplai.
Compartir part del dinar, el vi, les postres, els fruits secs o el que sia acaba sent la gota que curulla una jornada de companyerisme excels!
Una horeta més tard, els qui volen cimar el Teix (1064 mts.) es dirigeixen vers la seva consecució, i en qüestió de tres quarts d´hora pujam i baixam una vegada hem admirat tota la costa que s´obre des d´enfront de Cabrera fins a la punta més occidental de la badia de Palma.
Reunit tot el grup novament, ens encaminam vers el darrer tram de l´excursió, continuant pel mateix camí de rocs fins arribar al refugi de son Moragues, a partir del qual baixarem ràpidament per la pista encimentada que ens menarà finalment i de nou a Valldemossa.
Devers les 17,30 arriba el primer grup al poble i tres quarts més tard la resta; això no vol dir que hi hagi cap mena de competició, ni res semblant, sinó que n´hi ha que prefereixen caminar més aviat perquè més els abelleix, i altres més lentament pel que sia, tot s´ha de respectar davant de la diversitat i de les formes físiques!!
L´anècdota de l´esmentat retard és la pèrdua momentània de´n Bini, fet que s´agafa, però, amb bona simpatia!
Aquesta excursió, així com la vam fer, no es gaire difícil per l´itinerari que representa, però si ho és per lo llarg que arriba a ser, car al final de tot es pot haver trescat unes 8 o 9 hores entre aturades, fotos, menjades, panoràmiques que s´han de gaudir, etc, però una cosa val a dir, i és que la bellesa que en tot moment es pot admirar acaba despreocupant un poquet del cansament que cadascú i tothom du acumulat durant la jornada.
El dia acaba amb tots plegats asseguts a la terrassa-carrer d´un bar mullant coca de patata en una xocolata desfeta fumejant i acomiadant-nos fins a la propera excursió.
Així ho esperam tots els qui conformam aquesta nova experiència dels Cabrits!!!
Diumenge 13- Camí de S´Arxiduc.
Aquesta temporada 2008 s´inicia una vegada ha estat constituïda la nova Junta Directiva, un esdeveniment que resta reflectit a l´acta nº1 de la present singladura dels Cabrits.
El diumenge 13 s´aixeca enmig de les expectatives més prometedores, cel serè, sol, fresqueta i completament propici per anar d´excursió allà on sia.
El lloc de trobada, com quasi sempre, és a ca´n Felia, i a les 8, una hora immillorable per prendre un cafè, deixondir-se, veure qui ve d´excursió i aviar-se vers l´indret que avui ens espera.
El moment més inquietant, però, és que no sabem pas quina serà la resposta de la gent, ja que, de moment, continuam amb la mateixa tònica de l´any passat, però amb notables modificacions organitzatives i personals, i la veritat és que ens ha sorprès força veure la quantitat de cares noves que s´han presentat, a més d´algunes ja habituals, a la convocatòria d´avui.
Cinc cotxes hem omplert per desplaçar-nos a Valldemossa, vint persones que, per a alguns, era la primera vegada que coincidien en una excursió, però també tota una experiència molt enriquidora de trobar gent agradable, oberta i amb ganes de compartir allò que a tots més ens encisa, la sinceritat i la inspiració de la muntanya!
Devers les 9,30 començam el camí rost que ens menarà al pla de´s Pouet, i diem rost perquè tota la primera hora d´excursió és certament cap amunt-amunt.
Arribats al pla esmentat es decideix berenar i recuperar forces.
Després en comptes de dirigir-nos vers l´estret de son Gallard ho fem vers el mirador de ses Puntetes, fet que ens suposarà una hora més de recorregut, però també és cert que s´ho valdrà, car la panoràmica que es pot admirar és impressionant.
Una vegada omplert l´esperit d´immensitat paisatgística continuam vers la caseta refugi que s´alça 867 mts. sobre el nivell de la mar, un exemple de la barbàrie d´alguns desaprensius que per allà on passen tot ho destrossen.
Descendim, ara sí, des d´aquest punt fins a l´estret de son Gallard i iniciam, de bell nou, la pujada al camí de s´Arxiduc, des del qual es pot contemplar, a través d´una ruta arrebossada de rocs, la meravella encisadora de la costa de Deià, un buit celestial a través del qual hom s´hi llençaria si pogués transmutar llur braços en subtils extensions alades i, així, entrar a formar part de l´encís que els ulls encara estarien admirant.
El dia assolellat i les panoràmiques que contínuament s´esdevenen conviden a la pràctica fotogràfica i, evidentment, a plasmar el companyonatge que es comença transmetre entre els antics i els nous excursionistes, un fet que acabarà reflectint-se al “blog” que l´amic Bernat crearà i en el qual hi inserarà l´album que contindrà les fotos de les activitats que anirem fent en el decurs de qui sap quan!
Després de 4 hores de recorregut arribam a la cruïlla que porta cap el Teix i aprofitam per dinar, fet que tothom accepta de molt bon grat, car n´hi ha que comencen estar força cansats i altres força desanats.
L´hora del dinar resulta la més amena, ja que veure la diversitat alimentària que la gent es prepara i el fet de poder descansar una bona estona convida certament a l´esplai.
Compartir part del dinar, el vi, les postres, els fruits secs o el que sia acaba sent la gota que curulla una jornada de companyerisme excels!
Una horeta més tard, els qui volen cimar el Teix (1064 mts.) es dirigeixen vers la seva consecució, i en qüestió de tres quarts d´hora pujam i baixam una vegada hem admirat tota la costa que s´obre des d´enfront de Cabrera fins a la punta més occidental de la badia de Palma.
Reunit tot el grup novament, ens encaminam vers el darrer tram de l´excursió, continuant pel mateix camí de rocs fins arribar al refugi de son Moragues, a partir del qual baixarem ràpidament per la pista encimentada que ens menarà finalment i de nou a Valldemossa.
Devers les 17,30 arriba el primer grup al poble i tres quarts més tard la resta; això no vol dir que hi hagi cap mena de competició, ni res semblant, sinó que n´hi ha que prefereixen caminar més aviat perquè més els abelleix, i altres més lentament pel que sia, tot s´ha de respectar davant de la diversitat i de les formes físiques!!
L´anècdota de l´esmentat retard és la pèrdua momentània de´n Bini, fet que s´agafa, però, amb bona simpatia!
Aquesta excursió, així com la vam fer, no es gaire difícil per l´itinerari que representa, però si ho és per lo llarg que arriba a ser, car al final de tot es pot haver trescat unes 8 o 9 hores entre aturades, fotos, menjades, panoràmiques que s´han de gaudir, etc, però una cosa val a dir, i és que la bellesa que en tot moment es pot admirar acaba despreocupant un poquet del cansament que cadascú i tothom du acumulat durant la jornada.
El dia acaba amb tots plegats asseguts a la terrassa-carrer d´un bar mullant coca de patata en una xocolata desfeta fumejant i acomiadant-nos fins a la propera excursió.
Així ho esperam tots els qui conformam aquesta nova experiència dels Cabrits!!!
dijous, 28 de febrer del 2008
Hola!
Aquesta secció està en proves. Si tot va bé, serà un arxiu amb la memòria del grup i documentació de les excursions. Així el material que tenim pot esser emprat i consultat per tots.
Salutacions a tots.
Salutacions a tots.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)