Sa Talaia Moreia

Dia 27 de Gener- Sa Talaia Moreia.
Ningú dels excursionistes presents a ca´n Felia podia imaginar que aquesta jornada, freda i boirosa de bon matí, acabaria esdevenint una tarda clara, assolellada i poètica, on “he passado un dia inolvidable” culminaria un dia quasi perfecte si no fos per una sèrie d´incongruències que es succeïren, sobretot, a causa de manca de comunicació i de la peculiar naturalesa psicològica que a cadascú el diferencia força de la resta………i molt que així és!
Així doncs, passades les 8,20 hores ens dirigírem cap Artà, i més en concret a la benzinera d´Artà, per arreplegar els 10 o 11 cotxes que portaven les 31 ànimes que formavem el contingent que, tot decidit, trescaria pel Parc Natural de Llevant fins arribar a sa Talaia Moreia.
Cal subratllar que aquestes 31 ànimes anaven acompanyades d´unes altres 4 pròpies del regne caní i que obeïen als noms de Nuca, Cuqui, Dàtil i Alex, aquest últim més que obeir, tot el contrari, ja que, tot just arribats al pàrquing de Ses Cases Velles, va sortir disparat rere les ovelles, que per allí pasturaven, fent cas omís a la crida de la seva ama.
Una vegada controlat l´Alex, la seva ama oblidà frenar el cotxe que tenia allà estacionat, fet que l´afuà contra el de la Margalida del Pilar, amb el consegüent esfondrament del seu parafang posterior i un gran cop a l´anterior a causa d´haver impactat de rebot contra una paret.
Vam deixar les oportunes diligències per a la tornada i ens vam dirigir cap a la Carretera dels Presos Republicans, a partir de la qual vam aprofitar per berenar.
Aquesta excursió no presenta pas cap dificultat, ja que aquesta pista ferma porta, si no es deixa, a la base de la muntanya on està ubicada la torre de sa Talaia Moreia, però mira per on en Pau Sevilla i en Joan Cerdà, just a la cruïlla en la qual s´inicia un altre camí que va a una estació d´antenes, van tirar cap aquesta última, sort de la telefonia mòbil que van poder rectificar-los vers la direcció que calia, això sí!, una vegada afigurats sobre el llom de la carena per on caminaven errants.
Quan estiguérem tots plegats vam continuar amb els nostres propòsits i d´aquesta faisó vam enfilar el tram final, però costerut, que mena directament a la torre que hi ha erigida sobre sa Talaia Moreia.
Una vegada arribats, cares de satisfacció i d´esplendor davant la panoràmica que s´obre al nostre davant.
Tota la badia d´Alcúdia, a partir d´on estam, passant per la Colònia de Sant Pere, el bec de Ferrutx mig amagat, Ca´n Picafort, Port d´Alcúdia i tota la península de la Victòria amb el rerefons de la serra de Tramuntana més elevada és la panoràmica impressionant que podem admirar enmig d´un aire fresquet, però força assuaujat per un Sol imponent que sembla, de moment, acompanyar-nos en cada excursió.
Cal no oblidar que estem en un Parc Natural protegit i això li dóna una esplendidesa encara molt més gran, ja que mirant cap el gregal tan sols es veu natura, natura i natura fins al primer resquill amagat de Cala Rajada.
Devers les 2,30 decidim regressar i ho fem descendint per la cara que, aleshores, es presenta arrecerada del poc aire que bufa, això mentre el Sol continua amb la seva ustió hodierna.
De bell nou a la Carretera dels Presos Republicans hem d´esperar que l´ama de n´Alex, l´Anna, i el seu fill Dani arribin al grup, sembla com si les cames comencessin a fluixejar´ls-hi.
Al cap de poc temps ens adonem que l´ama de n´Alex, l´Anna, es pensava que aquesta excursió era fàcil, curta i que al migdia ja seriem de nou als cotxes per retornar i dinar a casa, però el que no sabem pas és d´on ha tret allò de “curta” i “que tornaríem al migdia”, i més quan ningú de nosaltres encara no la coneix i no ha parlat amb ella al respecte.
La trista nova és que no han dut res més que el berenar que s´han cruspit ja fa més de 5 hores, això mentre el seu fill Dani està mig perdut entre el carritx i ella dóna beure a l´altre canet Cuqui, ah!, tot plegat sabent que han deixat n´Alex dintre del seu cotxe amb totes les finestres tancades i el Sol bategant fortament sobre el capó.
De tornada els excursionistes duen un bon ritme, n´hi ha, com la veterana Francisca, que els hi agrada anar accelerats, altres xerren fent camí i altres fan camí en silenci, hi ha gent diversa i això és bo perquè s´oloren aires de respecte i de tolerància.
Quan arribam al final o a l´inici de la pista dels Presos, això depèn com es miri, ens aturam per arreplegar tot el personal, beure i fer la última fua, moment en el qual algú dels nostres obsequia amb dos entrepans a l´ama de n´Alex, l´Anna, i el seu fill Dani, ja que semblen certament a punt de defallir.
La imatge del nen amb un entrepà mossegat a cada mà i la boca plena ho diu tot!
La veterana Francisca li retreu seriosament a aquesta la seva negligència per haver deixat n´Alex al cotxe i amb les finestres ben closes, deu ser perquè no ha trobat el seu bastó que havia oblidat mentre berenàvem, i sense pensar-s´ho massa li demana les claus del cotxe i s´avia ràpidament cap el pàrquing amb l´esperança de trobar n´Alex tal com l´havíem deixat i no pas com una salsitxa frankfurt socarrimada.
Tothom arriba bé i procura descansar una estoneta abans d´agafar el cotxe, mentre observam com na Margalida del Pilar i l´Anna, davant l´alegria de n´Alex que bota tot content sa i estalvi, arrengen les diligències del sinistre.
Quan ens acomiadem l´Anna profereix “he passado un dia inolvidable”, el que no sabem de moment, però, és si se´n va escalivada o si ho fa encisada per lo bé que s´ho ha passat.
El pàrquing de Ses Cases Velles s´ha buidat del tot mentre el Sol s´ha anat amagant rere les muntanyes que hem de travessar per tornar cap Artà, una vila en la qual na Cristina Gaviño, intentant trobar entre direccions prohibides o obligatòries la sortida cap a Manacor, es perd entre carrers que qui sap on la portaran.
La darrera panoràmica del dia que ens vol impressionar és veure el Sol com inicia el festeig amb l´horitzó, un Sol que llueix el seu contorn més excels mai vist.
Això sembla haver començat força bé, ja veurem com continua i si ho milloram!