El Tomir

Era el dissabte 8 de març quan el primer gruix de l´expedició cabridenca es trobava al bar s´Abeurador per anar envestir un dels terrats de Mallorca.
En aquesta jornada l´expedició sortiria un poquet més tard a causa d´un afer personal que algú dels aventurers havia d´agençar entre les 8 i les 8,15 hores, cap problema, però, si es té en compte que la paciència és una de les grans virtuts dels Cabrits.
Quan les 8,30 hores queien sense gran estrèpit, sortírem de la Vila en direcció al raiguer amb l´esperança de reunir-nos amb el segon gruix de l´expedició que hauria sortit, així ho esperàvem!, de Ciutat.
Perfecte!, la trobada ha estat tot un èxit i més quan ens adonam que dos nous aventurers s´han unit a la nostra expedició.
Així doncs, l´expedició al Tomir estarà finalment integrada per 14 aventurers, 8 amazones, 6 reciaris i la cussa Nuca.
Quan arribam a les terres d´Escorca deixam els cotxes al refugi de Som Amer i ens dirigim, amb les botes ben fermades i a través d´un alzinar ben frondós, cap al coll des Pedregaret, un lloc que sembla no arribar mai i que ens retarda l´hora del berenar, però mentrestant ens abelleix la vista amb panoràmiques del Massanella i el Galileu enfarinats de neu.
Tot, però, sempre arriba si hom no defalleix, i a la fi arribam al peu del Tomir, cosa que tothom aprofita per degustar les primeres delícies alimentoses del dia.
Un ocell poc empegueïdor ens acompanyarà i no dubtarà gaire a l´hora d´apropar-se i així poder pessigar algunes miques o algun bocí ben generós de pa o del que sia.
Una vegada acomplerta aquesta necessitat vital començam tirar cap amunt decidits a conquerir el cim que, al nostre davant, es presenta imponent i engrescador.
La pujada és, des del mateix inici, rosta de collons, i això fa que l´expedició es separi en diversos grups fins que, en un punt en el qual la vista sia reconfortant, ens tornem trobar, i és que en el fons, tot i ser com som, som també uns sentimentals, què hi farem!!
Atravessam rossegueres que ens porten a uns paratges on la neu que encara no s´ha fos ens desitja un any de bons presagis, fins i tot a l´hora del “bot” que, una vegada superat sense cap mena de problema, ens menarà directament al cim, al punt més àlgid d´aquest Tomir que mostra una de les panoràmiques més extraordinàries i més belles, les badies de Pollensa i Alcúdia amb llurs respectives agulles del Cap de Formentor, del Cap Pinar i del Cap Ferrutx, tot un mirador privilegiat, vaja!
Els corbs que sobrevolaven aquest cim s´han allunyat perquè l´expedició pugui gaudir del silenci que regna allà dalt, la simfonia del vent, l´afalagament del fred i la permissivitat d´uns núvols que ens pinten un infinit visual a l´abast de qualsevol alè d´existència.
Quan arriba l´hora de retornar a nivells més baixos ens decidim per un itinerari més colpidor, pel Pas del Diable, una alternativa que suposa trobar el pas a través d´un paratge que, per la seva dificultat, alenteix molt l´expedició, però que quan es troba compensa molt l´esforç realitzat, ja que hom s´impregna de la salvatgia que emana en aquest estret costat muntanyenc.
El Camí Vell de Pollensa sembla que ens marca el final de l´expedició, però només és un miratge, ja que per arribar al refugi de Son Amer encara haurem de caminar quasi dues hores més.
Les amazones han aguantat bé, però ens remarquen que la dificultat d´aquesta caminada no és “mitjana”, sinó que ha de ser “difícil”, ja que enlloc de 6 hores hem arribat a trescar-ne prop de 9, que així sia!, que aquesta anada al Tomir passi a ser una expedició difícil enlloc de mitjana.
La reunió de tots plegats al final del dia, ja quasi fosc, és una poesia a la satisfacció de retornar a l´espai del qual provenim, i és que després de l´esforç sempre ixen les ganes de passar-s´ho millor..............o d´anar-se´n a jeure, vaja!